Els propers 16 i 17 d’agost, l’espectacle flamenc més autèntic inundarà el pati de les escoles velles de Begur.

Carmen Amaya va néixer al Somorrostro barceloní el 1913 i va morir a Begur el 19 de novembre de 1963. Es va enamorar d’aquest poble empordanès i va comprar-s’hi la masia de Mas Pinc. Poc abans de morir va ballar per darrera vegada a l’esplanada de la fàbrica Forgas de Begur per recaptar diners per la il•luminació del castell.
Amb motiu dels cents anys del seu naixement i cinquanta de la seva mort, Begur ret homenatge a la genial balladora Carmen Amaya, un mite i llegenda del flamenc.
El propers divendres 16 i dissabte 17 d’agost a les 22,30 hores tindrà lloc al pati de les escoles velles la màgia del flamenc més autèntic i encisador amb l’espectacle “Juerga Gitana”. Aquest espectacle és un homenatge a Carmen Amaya i com artista convidada ballarà la Chana. També actuaran artistes de reconeixement mundial com Pilar Montoya, la faraona, el Barulli, Maria Moreno, El Lolo, Pilingui. Al cante actuaran: El Zambullo, el Fabi i Manuel Tañé. A la guitarra: Roman Vicenti, el Perla. La direcció artística va a càrrec de Pilar Montoya, la Faraona i la direcció escènica per Carlos Murias. Aquest espectacle s’enmarca dins del XXXVI Festival de Música de Begur.
Alhora a la sala d’exposicions de les Escoles Velles de Begur es pot veure l’exposició fotogràfica Carmen Amaya i Begur. La sala d’exposicions es oberta juliol i agost de dilluns a dissabte de 18 a 21 hores. Amb aquesta exposició es vol acostar la figura d’Amaya a tothom i recordar especialment la seva estreta relació amb el municipi de Begur.
També s’han programat visites guiades titulades “El Begur de Carmen Amaya” pel proper 23 d’agost a les 19.30 hores i el 28 de setembre a les 11 del matí. En aquestes visites es pot visitar els llocs més emblemàtics per la balladora com la seva casa al Mas Pinc o la plaça Forgas lloc a on va ballar per darrera vegada abans de la seva mort el 19 de novembre de 1963.
Tant les entrades a les visites guiades com a l’espectacle flamenc ja es poden comprar a la Oficina de Turisme.
A la tardor, concretament l’1 de novembre a les 22 hores al cinema-casino es farà la projecció de la pel•lícula “Los Tarantos”, dirigida per Rovira Beleta el 1963 i protagonitzada per Carmen Amaya i Antoni Gades. Fou nominada a l’Òscar com a millor pel•lícula de parla no anglesa. Un cop acabada la pel•lícula hi haurà un col•loqui amb els fills del director. Xari, Teresa i Francesc Rovira on explicaran anècdotes i vivències del rodatge i de Carmen Amaya.

Biografia - CARMEN AMAYA
Barcelona 1913 • Begur 1963

Balladora genial, dona de temperament, Carmen Amaya va tenir una vida intensa i apassionada, i va convertir-se en un mite i una llegenda del flamenc.
Després de triomfar als escenaris de tot el món, l’artista es va enamorar de Begur, on va decidir passar els últims dies de la seva vida i on ballaria per darrer cop.
Amb aquesta exposició volem acostar la figura de Carmen Amaya a tothom i recordar especialment la seva estreta relació amb el nostre poble, on va morir el 19 de novembre
de 1963 al seu mas de Can Pinc.

Al ritme de les ones
Carmen Amaya va néixer el 2 de novembre de 1913 arran de mar, al Somorrostro de Barcelona. I va morir a Begur el 19 de novembre de 1963. La seva vida, però, està envoltada de misteri i llegenda, com correspon a tots els mites, i sovint les informacions són difícils de contrastar.
El seu pare, José Amaya, conegut com el Chino, tocava la guitarra per les tavernes de la zona i se’n duia la seva filla perquè l’acompanyés ballant. Una de les actuacions més memorables va ser al restaurant Set Portes. Carmen va ballar descalça, per falta de sabates, i va enlluernar tot el públic. Ella mateixa va dir: “La meva vida i el meu art van néixer del mar. La meva primera idea del moviment i de la dansa em van venir del ritme de les onades.”
Des d’aquell dia, Carmen Amaya es va fer popular i va començar a mostrar el seu art i el seu geni. Sebastià Gasch, expert en flamenc, va intuir de seguida que aquella nena gitana, a qui ja anomenaven la Capitana, tenia alguna cosa especial i així la va descriure: “Ànima pura. El sentiment fet carn. El tablao vibrava amb inaudita brutalitat i increïble precisió. La Capitana era un producte brut de la naturalesa.”
Carmen Amaya va debutar al Teatro Español de Barcelona. El 1929, amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, va actuar davant el rei Alfons XIII. S’explica que, saltant- se tots els protocols, es va dirigir al monarca i li va dir: “¡Va por usté, señor rey!.”
Amb la seva tia, la Faraona, i la seva cosina, formen el Trío Amaya i actuen a París amb Raquel Meller. Quan torna s’incorpora a la companyia de Manuel Vallejo, actua amb artistes com Concha Piquer i Miguel de Molina, i és aclamada com una artista única. Debuta al cinema el 1935 amb La hija de Juan Simón. L’any següent, la pel•lícula María de la O, on apareix com a protagonista, la consagra i li atorga una gran popularitat.
L’esclat de la guerra civil, però, la decideix a marxar a Lisboa.
Poc després, i reunida tota la família, s’embarquen cap a Buenos Aires on el teatre Maravillas li ofereix un contracte de sis mesos que, a causa del gran èxit, es prorrogarà fins a un any.

L’aventura americana
A l’Argentina l’èxit de la bailaora és immediat i aclaparador. Els crítics ressalten el seu domini tècnic, la seva innovación i la seva presència escènica. Així, reconeguda i admirada,
actua a gairebé tots els països de l’Amèrica Llatina: Uruguai, Brasil, Mèxic, Colòmbia, Veneçuela, Xile, Equador, Cuba...
El gran salt, però, el que l’havia de convertir en una artista de renom universal, vindria amb la seva arribada als Estats Units. El gener de 1941 Carmen Amaya actua al cabaret Beachcomber de Nova York i es converteix de seguida en una sensació. L’acompanya el guitarrista Sabicas, mestre de la guitarra i gran impulsor del flamenc a nivell internacional.
Artistes com Greta Garbo i Charles Chaplin asistiesen als seus espectacles i en surten entusiasmats. “Em pregunta per què m’agrada tant el ball de Carmen Amaya? Vagi vostè a veure-la!”, respon Chaplin a la pregunta d’un periodista.
En aquell període grava també un curtmetratge promocional titulat Original Gypsy Dances, que, juntament amb l’extens reportatge a la revista Life, l’acaba de llançar a la fama.
Durant aquella època, Carmen Amaya es relaciona amb les grans estrelles de Hollywood: Greta Garbo, Clark Gable o Gary Cooper. Convertida ja en una celebritat, pren part en diverses pel•lícules com Original Gypsy Dances o See My Lawyer. S’explica que Orson Welles, en veure-la ballar en un cabaret, va saltar a la pista i li va oferir un contracte per treballar en una pel•lícula: li oferia tres vegades més diners per un ball del que oferia a Marlene Dietrich, la protagonista. El mateix Orson Welles va arribar a afirmar:
“És la millor balladora del món.”
En l’apogeu de la seva popularitat, és convidada a ballar a la Casa Blanca pel president Roosevelt. Carmen Amaya, però, posa com a condició ballar gratuïtament: “Vull així donar les gràcies a l’home que mana en aquest país que m’ha donat molt més del que jo mereixo.” La llegenda diu que el president Roosevelt li regala una jaqueta curta brodada amb brillants i pedreria.
En arribar a l’hotel, la balladora la talla i reparteix les joies entre els membres de la seva companyia.
Al llarg d’aquells anys, se succeeixen les anècdotes i els èxits apoteòsics. Amèrica fa de Carmen Amaya un mite.

Retorn a casa
Carmen Amaya torna d’Amèrica el 1947. El seu pare ha mort i l’artista enyora casa seva, el mar, la família i els seus records d’infantesa.
Durant els anys que vindran, Carmen Amaya farà actuacions memorables al Tívoli de Barcelona i al Teatro de Madrid. També actua al Théâtre des Champs Elysées de París, on entusiasma Picasso, i al Princess Theatre de Londres, on és aclamada pel mateix Winston Churchill. Si primer havia conquerit Amèrica, ara conqueriria Europa.
El 1952 es casa amb el seu guitarrista, Juan Antonio Agüero, a l’església de Santa Mònica de Barcelona. Junts, amb la seva companyia, actuen arreu del món i consoliden el ball únic i antològic de Carmen Amaya.
El 15 de febrer de 1959 Carmen torna al seu bressol, el Somorrostro barceloní, per inaugurar una font que porta el seu nom. Ho viu amb gran nostàlgia i emoció i adreça unes paraules al públic.
“Mentre jo visqui, això quedarà a la meva ànima, perquè en la meva carrera artística ha hagut de ser la meva terra natal, Barcelona, la que es recordés de mi. Què més puc demanar!”
Continua les seves gires amb èxit: París, Mèxic, Xile, Perú i els Estats Units. Les conseqüències de la malaltia renal que pateix la balladora, però, es van fent cada cop més
evidents.

Begur, un amor a primera vista
Carmen Amaya s’enamora del mas de Can Pinc per una fotografia que li mostra el seu representant. L’artista patia una insuficiència renal que no li deixava eliminar les toxines de l’organisme. Tanmateix el ball, tot i esgotar-la i debilitar-la, li permetia eliminar-les. La malaltia, però, s’havia accentuat amb els anys i ara buscava un lloc per descansar.
A principis dels 60 l’artista dóna l’ordre de comprar el mas. Malgrat la prohibició del seu metge, Carmen Amaya continua ballant amb la mateixa passió i entrega de sempre. Entre gira i gira, reposa al mas d’en Pinc. De seguida s’estableix una gran complicitat entre la balladora i
Begur. Fa la sacada d’honor d’un partit de futbol l’octubre de 1962 i és nomenada reina de les Festes de Primavera de Palafrugell.
Aquell mateix any roda Los Tarantos, dirigida per Rovira Beleta. El 1963, cansada del rodatge i vençuda per la malaltia, es retira al seu mas. Fins i tot comenta a alguns veïns que “acabaré els meus dies a Begur.”
Amb tot, Carmen treu forces de flaquesa i en un gest de gran generositat i comunió amb Begur, s’ofereix per ballar i recaptar diners per a la il•luminació del castell.

Els últims dies
El dissabte 24 d’agost de 1963 s’organitza el Festival Carmen Amaya al recinte de l’antiga fàbrica Forgas. El festival comença a les 11 de la nit, en un ambient d’expectació.
Hi acudeixen personalitats com Salvador Dalí i Gala o Madeleine Carroll.
Carmen Amaya està esgotada i mortificada per la malaltia. El dolor és insuportable i no pot acabar l’espectacle.
Serà el darrer ball de la mítica artista. Al cap de poc, és internada d’urgència. La malaltia
s’agreuja i l’artista demana que la traslladin a Begur, perquè vol morir a casa seva.El 18 de novembre l’Ajuntament l’anomena filla adoptiva de Begur i acorda donar el nom de “Passeig de Carmen Amaya” el carrer que va de l’ermita de Sant Ramon fins al mas d’en Pinc.
Carmen Amaya mor el dimarts 19 de novembre de 1963, a les 9 del matí, al seu dormitori del mas d’en Pinc. Tot el poble l’acompanya. Però també vénen autoritats i personalitats d’arreu, així com admiradors de l’artista que volen retre-li l’últim adéu.
La balladora és enterrada l’endemà al matí al cementiri de Begur, en una tomba sòbria i austera. Uns anys més tard, però, el seu vidu, Juan Antonio Agüero, farà traslladar les seves despulles a Santander.
Després d’uns anys d’abandó, finalment l’Ajuntament compra el mas d’en Pinc el 1965. L’any 1987 es conclouen les obres de remodelació de l’edifici, que es converteix en un centre cultural i artístic. El juliol de 1989 s’hi celebra el I Seminari-Festival Internacional Carmen Amaya. Hi participen figures com el llegendari guitarrista Sabicas. A principis dels anys 90 el mas esdevé un Centre d’Estudis del Mar gestionat per l’associació ecologista Nereo.
Coincidint amb el 33è aniversari de la seva mort, se li ret un homenatge amb la col•locació d’una placa commemorativa al seu nínxol. L’Ajuntament de Begur commemora el 40è aniversari amb la instal•lació d’una escultura a la plaça Forgas que reprodueix la imatge de Carmen Amaya amb la mateixa roba amb què va ballar per últim cop en aquell mateix recinte.